Innovació tecnològica en la gestió del bestiar
Innovació tecnològica en la gestió del bestiar.
La gestió del bestiar està entrant en una nova era. En les darreres dècades, el sector primari va evolucionar d’un model tradicional, basat en la força animal, a sistemes mecanitzats, més eficients, que van contribuir a modernitzar i optimitzar les tasques del camp. La tecnologia va servir, per tant, per facilitar la vida del pagès. Ara és l’hora dels pastors, no per substituir-los, sinó per ajudar-los, reduir la càrrega física de la seva feina i facilitar la gestió i el maneig del bestiar.
Una de les innovacions tecnològiques que més interès està despertant són els sistemes de tancat virtual. Parlem d’un sistema que permet controlar els ramats sense necessitat de posar tanques físiques per delimitar les zones de pastura. Aquest funciona mitjançant collars amb GPS i una aplicació mòbil, permeten als ramaders delimitar i modificar en qualsevol moment els límits del pasturatge i controlar els seus ramats sense necessitat de construir tanques físiques, estalviant temps i diners.
Aquest sistema, no només permet facilitar la tasca del pastor o ramader, sinó que augmenta l’eficiència en la gestió de les pastures, ja que contribueix a poder fer una bona rotació de pastures i redueix l’impacte paisatgístic i sobre la fauna salvatge dels tancats físics.
Com funciona aquesta tecnologia?
El sistema de tancats virtuals es basa en collars equipats amb GPS i plaques solars, que proporcionen autonomia energètica. Aquests collars es comuniquen a través de la xarxa mòbil amb una aplicació mòbil senzilla, des d’on es poden definir els límits virtuals del tancat. Així doncs, encara que la funció de geolocalització depèn exclusivament dels GPS, la cobertura mòbil serà imprescindible per poder controlar els animals i rebre notificacions o alertes en temps real.
Un cop delimitat el perímetre del tancat virtual, els animals hi pasturen tranquil·lament. El collar no entra en acció fins que un animal s’apropa al límit establert. És aleshores quan el collar emetrà un avís sonor per dissuadir a l’animal al fet que continuï avançant. Aquest avís sonor té diferents intensitats i tons, de manera que un animal entrenat pot identificar fàcilment en quina direcció s’està acostant al límit virtual que no hauria de travessar i en quina direcció se n’està allunyant. Si l’animal supera l’últim senyal acústic i travessa el límit marcat a l’aplicació rep un impuls elèctric de baixa intensitat, similar al que rebria en contactar amb una barrera física compost per un filat electrificat (pastor elèctric).
Amb l’entrenament adequat, en pocs dies els animals aprenen a associar els sons amb la presència d’un límit i eviten traspassar-lo. Així doncs, el component clau per assegurar un bon funcionament i el màxim rendiment d’aquesta tecnologia és un període inicial d’adaptació per tal que els animals aprenguin a identificar el funcionament del sistema i a entendre que hi ha un límit que no veuen físicament, però que sí que hi és.
Els collars de tancat virtual en el projecte Ovihuec.dat
A l’IRTA estem testejant els collars de tancat virtual en el marc del projecte Ovihuec.dat, una iniciativa centrada a donar respostes concretes a una tecnologia innovadora que cada cop genera més interès, però de la qual encara hi ha poca informació sobre la seva implementació i rendibilitat, especialment en entorns de muntanya.
L’objectiu d’aquesta acció és doble: avaluar la viabilitat tècnica i econòmica del sistema i desenvolupar un protocol de bones pràctiques per a l’entrenament dels animals, que pugui servir de referència per a futurs usuaris.
Actualment, la doctoranda Esther Martínez, està treballant amb el ramat d’ovelles del projecte Ovihuec.dat, situat a Vilamòs (Vall d’Aran), per tal de provar el funcionament d’aquest sistema en condicions d’alta muntanya.
Amb aquest treball, es vol respondre a diverses preguntes: Pot funcionar el sistema en entorns d’alta muntanya? Quin resultat té la implementació en bestiar oví? Quin percentatge d’animals és necessari que dugui collars? Cal reentrenar els animals quan tenen períodes (com ara després d’un agrupament comunal a alta muntanya) sense els collars? Poden ensenyar uns animals als altres? Donar resposta a aquestes preguntes permetrà donar eines concretes, dades reals i pautes que ajudin pastors i ramaders a reduir riscos i a fer una implantació més eficaç d’aquests sistemes.
