Antoni Dalmau: «Cal escoltar els animals si volem parlar de benestar»

Antoni Dalmau fa dues dècades que treballa a l’IRTA dedicat al benestar animal.

Al llarg de les dues dècades que fa que treballa a l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), l’investigador Antoni Dalmau ha vist evolucionar enormement la forma d’entendre i avaluar el benestar dels animals. I no només això, sinó que ha participat activament en diversos projectes internacionals per donar un nou significat a aquest concepte. És el cas de Welfare Quality (WQ), el projecte sobre protocols de benestar animal amb més pressupost de la història, elaborat entre el 2004 i el 2009 per més de 300 científics de disset països.

WQ avalua el benestar dels animals a partir de la seva observació directa i no només basant-se en les instal·lacions on s’allotgen. Fa deu anys, l’IRTA va ser pioner a certificar una empresa catalana amb un dels protocols WQ, i des d’aleshores ha implementat en la mateixa línia fins a vint protocols per a diferents tipus d’animals.

Tot plegat ens ha dut, juntament amb l’Institut Basc de Recerca i Desenvolupament Agrari (Neiker), a crear un segell que unifica tots aquests protocols per facilitar que el coneixement científic arribi a la societat. El segell s’anomena Welfair®, nom que combina els conceptes welfare (benestar) i fair (just), es renova anualment i ha travessat fronteres: ja el tenen més de trenta mil explotacions ramaderes i escorxadors de Catalunya i Espanya, però també de Portugal, Dinamarca, Xile, Mèxic, Costa Rica i l’Equador. Per la seva banda, França, Itàlia, l’Argentina, el Brasil i Colòmbia n’estan fent proves pilot.

Què vol dir, benestar animal?
L’Organització Mundial de la Sanitat Animal (OMSA) indica que, per saber si un animal té un bon estat, cal veure quin és el seu estat físic i mental en relació amb les condicions en què viu i mor. Si diem que un animal té benestar, volem dir que el seu estat físic i mental és bo. Per a promoure-ho, hem de comprendre cada etapa de la vida d’aquell animal des d’una mirada no antropocèntrica.

Què significa, que la mirada no sigui antropocèntrica?
En un projecte europeu que vaig coordinar, preguntàvem a persones de vuit països diferents com definien el benestar animal. La definició més utilitzada va ser “cuidar bé els animals”. Aquesta mirada no és justa per als animals.

Per què?
Perquè se centra en les persones que cuiden, i no en els animals, com dient: “Què és el benestar d’un porc? És el que jo faci al porc”. Evidentment, és important què fem als animals, però hem de tenir en compte que el seu benestar no només depèn de nosaltres. Oi que no ho diríem, dels nostres fills, que podem garantir el seu benestar perquè els cuidem molt bé?

Va més enllà.
Sí. De fet, s’escapa de les nostres capacitats. No podem garantir als nostres fills que no patiran, que no es posaran malalts o que no tindran accidents. Aleshores, per què veiem tants segells que parlen de garantir el benestar animal? Doncs perquè consideren l’animal com un ésser petitet, sense entitat pròpia, enfront d’un ésser humà gran que, amb els seus actes, és qui defineix el benestar. Welfair® també vol fer reflexionar la població sobre aquesta visió. El benestar pertany a l’animal i s’ha d’avaluar en l’animal.

Ens pots explicar com formeu els auditors i auditores i quina feina fan, exactament?
Una altra cosa que va fer el projecte Welfare Quality va ser desenvolupar un sistema molt robust d’entrenament d’avaluadors. Per formar-se en un sol protocol —i el segell Welfair® ara en té més de vint— es necessiten entre quatre i cinc dies. El primer dia es fa teoria; el segon —i en alguns casos també el quart—, exercicis amb vídeos i imatges; el tercer es va a una granja, i l’últim es fa un examen que inclou una part teòrica, una part pràctica amb vídeos i imatges, i un examen a granja. Per a tots els paràmetres, cal treure una puntuació mínima.

I, a Catalunya, tot plegat va arribar a través de l’IRTA.
L’ús dels protocols WQ per certificar el benestar animal va començar a l’IRTA per primera vegada al món. Quan vam començar a aplicar aquest tipus de protocols, el primer auditor vaig ser jo, que el 2014 em vaig encarregar d’avaluar les primeres granges de vacum de llet que se certificarien. A continuació, vam formar els tècnics del programa de Benestar animal de l’IRTA, que durant anys van fer moltes auditories en diferents espècies. Després, vam formar auditors d’empreses de certificació i, actualment, gairebé trenta empreses certificadores treballen per al segell Welfair®. De fet, ara qui gestiona el segell Welfair® és també una empresa, i no pas nosaltres directament, però tot l’esquema de certificació continua essent propietat de l’IRTA i de Neiker.

Cap a on van les vostres investigacions, ara mateix?
El grup de benestar animal ha crescut força al llarg dels darrers vint anys. Quan vaig començar, érem tres, i ara som un programa propi amb diverses línies de recerca, amb nou tècnics i tècniques i amb tretze investigadors i investigadores, dels quals tres de postdoctorals i sis de predoctorals. En el meu cas, em dedico principalment a tres línies de recerca. La primera és el desenvolupament de nous protocols de benestar animal i la millora dels que ja existeixen, cosa que faig com a part del comitè científic del segell Welfair® i com a coordinador de la Welfare Quality Network, l’entitat que s’encarrega de salvaguardar la integritat dels protocols que es van generar en aquest projecte. La segona línia de recerca és en porcí: estudiem l’eix intestí-cervell.

Això també està a l’ordre del dia a l’espècie humana.
En aquest camp tinc diversos projectes amb el company del programa de Genètica i millora animal de l’IRTA Yuliaxis Ramayo Caldas, un crac. Sabem que els microorganismes que tenim a l’intestí interaccionen amb el nostre cervell i són capaços de canviar estats emocionals, i el mateix passa en el cas dels porcs. De fet, tenim un projecte finançat per la Marató de 3cat, perquè se sap que hi ha un tipus de depressió humana provocada per canvis en la flora intestinal, i els professionals mèdics volen veure si el nostre model porcí pot servir per a identificar-ne el mecanisme. En el camp del benestar animal, aquesta línia de recerca ens pot revelar indicadors que, des de les femtes, ens diguin alguna cosa sobre les emocions dels porcs. També, ens pot proporcionar microorganismes que canviïn l’estat mental dels animals. Imagina’t…

Costa d’imaginar!
I la tercera línia de recerca se centra en animals en règim extensiu al Pirineu. Molta gent pensa que aquests animals tenen el benestar assegurat perquè estan en condicions naturals, i això és fals. Les condicions naturals són molt dures. Quan l’aigua està congelada, no hi ha aigua. Quan la pastura és dolenta, els animals s’aprimen. Quan cau un llamp, a vegades les vaques moren: ho he vist en directe a cent metres. A muntanya, els animals també tenen problemes, i un dels principals és que el ramader no és allà, per exemple, per tractar una coixesa lleugera que pot acabar sent una coixesa molt severa; o per acompanyar un part difícil que acaba amb la mare i la cria mortes. Un dels projectes que tenim en marxa es fa en una de les zones del Pirineu amb més presència d’os bru: estem estudiant fins a quin punt les noves tecnologies poden servir per detectar l’os quan és a prop del ramat i avisar el ramader. També, amb el programa de Producció de remugants, amb els programes d’Indústries alimentàries i amb el de Sostenibilitat en biosistemes, tenim un projecte a la Vall d’Aran per veure si és sostenible que un petit poble de muntanya, Vilamòs, tingui un ramat d’ovelles i cabres que sigui capaç de mantenir el paisatge, és a dir, que tingui com a funció principal donar un servei ecosistèmic. De fet, hem posat en marxa el web IRTA Pirineu per donar més visibilitat a aquests projectes i a d’altres que vindran en el futur des de tots els àmbits de l’IRTA que tinguin la seva base d’acció en aquesta zona tan increïble del nostre país que són els Pirineus.

Parlant dels Pirineus, fa dues dècades que des de l’IRTA investigues i promous el benestar dels animals terrestres domesticats, però primer vas dedicar-te a estudiar l’isard dels Pirineus… Què et va fer passar de la fauna salvatge a la domesticada?
És una llarga història.

Endavant.
Un dia, a la classe de Biologia de l’institut, el professor ens va dir que anéssim llistant les preferències de llicenciatura i universitat. I jo vaig començar a omplir les opcions: primer, Biologia a la UB; segon, Biologia a la UAB; tercer, Biologia a la UdG… I passa el professor i em diu: “No trobaràs feina de biòleg. Si vols, fes com aquest —va assenyalar el meu millor amic— i escull Veterinària”. Vaig arribar a casa, em vaig mirar el meu gos Jacky una estona, i vaig dir… “Va, Veterinària”. Començo Veterinària i m’expliquen a fons com funciona el cos dels animals. Se’m va obrir el món. Però és que, al segon semestre, va venir un geni que es diu Xavi Manteca i ens va explicar el comportament animal, l’Etologia. Per primer cop a la vida, vaig sentir que estava on havia d’estar. Jo no venia amb grans notes de l’institut. De fet, amb l’Oscar Cabezón, un dels millors amics que he fet a Veterinària, quan estàvem a segon rèiem perquè, veient les llistes dels de primer de l’any següent, no hauríem pogut entrar a la carrera. El tema és que, a primer de Veterinària, vaig treure unes notes espectaculars, i això va cridar l’atenció d’alguns docents. Un d’ells em va oferir una beca per treballar a l’estiu a la facultat fent recerca amb diabetis en ratolins i em vaig passar l’estiu tallant cues de ratolins i fent PCR. Em vaig avorrir com una ostra i vaig decidir que allò de la recerca no era per mi i que no faria cap doctorat. A tercer, un dels professors de la facultat, que treballava amb fauna salvatge, ve un dia i ens diu: “Aquells que penseu que en un futur voleu fer un doctorat i tingueu notes altes per a poder aconseguir una beca, ompliu aquesta fitxa amb les vostres dades, perquè potser d’aquí a un parell d’anys tenim coses per oferir-vos”. Jo no la vaig omplir. Sortim de classe, anem al bar, i el meu amic Oscar Cabezón em diu: “Que sàpigues que he omplert una fitxa amb les teves dades”. Passen dos anys, i aquell professor em convoca un dia al despatx i em proposa de fer una tesi sobre tortugues marines. M’ho penso un parell de dies… i li dic que no. Al cap d’un temps, em truca en Xavi Manteca…

El professor d’Etologia…
Sí. I em proposa de fer una tesi de seguiment i estudi del comportament dels isards al Cadí. Li vaig dir de seguida que sí. Perquè era ell, perquè es tractava d’entendre el comportament, perquè eren isards, perquè era el Pirineu i perquè estaria tres anys al meu rotllo a la muntanya. I ho vaig gaudir molt. Em passava setmanes senceres al Cadí, caminant entre vuit i deu hores diàries, buscant isards, observant-los i entenent-los. A més, en el marc de la beca, em van pagar una estada de dos mesos a Sud-àfrica, on vaig poder fer un curs de gestió de fauna salvatge al Kruger National Park, aprenent a seguir rastres d’animals com nyus o kudus, a capturar-los —ho fèiem adormint-los des d’un helicòpter— i a cuidar-los… Va ser brutal. I, és clar, en tornar encara estava més convençut que volia dedicar-me a la fauna salvatge. De fet, ja tenia gestionat un postdoc al zoo de Davis. Però llavors, el meu director, en Xavi Manteca, em va portar al bar de la facultat i em va preguntar què m’agradaria fer tornant de Davis. I jo li vaig dir que volia viure a Catalunya. Em va dir que, aquí, seria molt difícil de treballar amb fauna salvatge, i li vaig preguntar pels projectes de benestar animal. Al cap d’un temps, em diu: “Te’n recordes, d’en Toni Velarde?”. I tant que me’n recordava.

L’actual cap del programa de Benestar Animal de l’IRTA.
L’havia conegut al principi de la tesi: ell tornava de fer una estada a l’estranger després de doctorar-se a l’IRTA i pendent de si el contractaven, i em va acompanyar al Pirineu en la meva primera visita a la zona d’estudi dels isards. “Doncs mira, ara està a l’IRTA, a Girona, té un projecte enorme, que es diu Welfare Quality, té diners per contractar, i necessita algú urgentment”, em diu en Xavi Manteca. “Explica’m això del Welfare”, li dic. “Hi haurà el 90% dels investigadors europeus en benestar animal i tindràs accés a tot el coneixement que et puguis imaginar. Serà com si fessis trenta o quaranta estades amb diferents grups d’investigació, tot concentrat en un projecte”.

Així vas aterrar a l’IRTA.
I ara en farà vint anys. Vist en perspectiva, val molt la pena de veure els animals de producció com a éssers amb necessitats emocionals i amb una història evolutiva que explica gran part del seu comportament. Fa deu mil anys que creixem gràcies a ells i els devem l’interès per com són, com pensen i què necessiten.

I ara, mirant endavant: com t’imagines que evolucionarà el concepte de benestar animal fins a, posem, finals de segle?
La ciència del benestar animal va néixer als anys setanta. És cert que la Torah, el Talmud, la Bíblia i l’Alcorà parlen de benestar animal; això és molt antic. Però el benestar modern va néixer fa menys de seixanta anys, i ja ha canviat molt, de manera que és complicat de preveure què passarà d’aquí a setanta anys més. En els pròxims vint anys, hauríem de lluitar per tenir un centre a Monells que sigui una referència mundial en l’estudi i la comprensió del comportament i l’estat emocional dels animals, amb grans instal·lacions, potser patrocinades pel segell Welfair®, que sigui encara més reconegut mundialment. Més enllà… Ves a saber. Potser es descobreix una proteïna al cervell capaç de mesurar directament el benestar i tot acaba sent tan senzill com conèixer les concentracions d’aquesta proteïna. O, potser, serem tots vegans i menjarem proteïna feta al laboratori. O potser ens haurem carregat el 99% de la humanitat i tornarem a subsistir com a nòmades amb una esperança de vida de 25 anys, perseguint grans mamífers amb llances, com hem fet durant gran part de la nostra història com espècie. Ves a saber.